V Botamarges 2013, la crònica

I have a dream

Fa uns 50 anys Martin Luter King va dir "I have a dream" i va consagrar la seva vida al seu somni. Els somnis són de cadascú, tots n'hem de tenir, com més millor, i hem de lluitar fins a aconseguir-los. Jo fa uns anys també vaig pensar que tenia un somni, un dia faria la Botamarges, algun dia seria finisher en una ultra trail.  Sabia que no seria fàcil, una cursa de tants quilòmetres per la muntanya requereix molta preparació i tenir la sort que el dia de la cursa els elements estiguen del nostre favor.

I fa catorze setmanes vaig començar un viatge que va acabar el passat 5 d'octubre a les sis i mitja de la vesprada a Forna. Durant totes aquestes setmanes d'entrenament tot ha anat bastant rodat, sense lesions, ni molèsties, gaudint de cada entrenament i sentint-me ben acompanyat pels amics del facebook i dels Corredors.cat, que m'heu animat dia a dia, sessió a sessió, pacients, això són amics.

Molts entrenaments i molts quilòmetres que em varen portar a la setmana de la cursa amb unes prediccions del temps que no aclarien res... plouria? baixarien les temperatures? núvol? sol? I va arribar el dijous 3, vaig posar roba abrigada, fresca, l'impermeable, el frontal, el fore, la gorra, les ulleres de sol, els compressors, la camel bag, mitjons de tota mena, pantalons i malles, les bambes... a la maleta i ens en varem anar al poble.

Divendres 4, el dia abans de cursa, dia de nervis, de calma tensa, d'espera. Sense saber què seria millor si descansar o eixir a rodar... I sobretot, dia d'anar a pel dorsal. En arribar a Forna vaig sentir que aquell era un lloc carregat d'històries on jo escriuria també una part de la meva història, un lloc que quedaria per sempre lligat a mi.

I per fi, les quatre de la matinada de l'esperat 5 d'octubre de 2013 i el meu despertador sonant. Tot i que m'ha costat agafar la son, em senc descansat, tranquil, calmat però emocionat. Esmorzant comencen a venir els dimonis: em faltarien un parell de setmanes d'entrenament, hauria d'haver rodat ahir, farà calor... Però lluite contra aquests dimonis, no, he entrenat bé i estic preparat per encarar aquest repte. Agafe el cotxe i me'n vaig cap a Forna, estic content perquè la Botamarges m'ha fet retrobar-me amb un vell amic, Pep, ell i el seu germà Paco seran avui els meus companys de viatge.

Soltem els nervis, xarrem i riem, amb l'emoció quasi ni m'adone que l'Anna i la seva mare també han matinat per venir a animar-me, no em puc ni creure que estiguen ací. I açò va de bo, l'spiker ens demana que ens reunim al punt d'eixida, som més de 500 corredors i ens esperen 63 km i 3.000 m de desnivell positiu.  Són les sis del matí i sona el tret de sortida, els primers ixen disparats i la resta els seguim, cadascú al seu ritme.

Encara és nit fosca i els corredors formem un riu de llums, estic content de pensar que jo sóc una d'aquestes llums. Fa calor i molta humitat (22ºC i 98%) i els 10 primers quilòmetres ens ixen lents a causa del gran tap de corredors que es forma a  la baixada cap a Villalonga (km 11.5/02:00:00/100mts). Per sort la densitat de corredors va diluint-se i arribem a l'avituallament de la Via Verda del Serpis (km19/02:50:00/175mts). La cursa en aquest tram és fa molt dura, la calor i la forta humitat ens pesen a cada passa i Paco s'ha despenjat del grup buscant un ritme que li resultara més còmode. L'esperem però no arriba, uns corredors que l'han avançat ens diuen que està bé i Pep i jo decidim seguir pujant poc a poc per a que puga enllaçar amb nosaltres.

La pujada a la Safor és fa més dura encara, a la meitat trobem l'avituallament de la Casa Tarzán (km 21.5/03:33:41/550mts) i tornem a esperar a Paco uns minuts. No arriba i decidim seguir l'ascens a la Safor, queden els dos darrers quilòmetres de pujada, els més durs, i no volem que les cames es refreden. A un quilòmetre del cim senc la primera rampa a les cames, estire una mica i seguim, però les rampes se succeeixen fins que arribem dalt (km 23/04:18:44/955mts), estire els músculs una mica més per preparar la baixada. Pep m'ofereix una càpsula de sals que em va molt bé combatre les rampes.

Comencem a baixar a bon ritme, les rampes semblen controlades i arribem al primer avituallament sòlid a la Font dels Oblits (km25.8/04:53:22/575mts). Menge fruita, un croissant de xocolata i dos sandvitx de pernil dolç, hem fet un gran esforç i em cal recuperar forces. El temps comença a canviar, ja no fa tanta xafogor i decidim seguir la baixada més tranquils per esperar a Paco. Arribem a l'avituallament de l'Orxa (km29/05:47:14/300mts) on Paco ens enganxa, té molèsties a les plantes dels peus però ens comenta que pot continuar i que seguim al nostre ritme. Comencem la següent pujada amb Paco, però poc a poc va quedant-se enrere fins que el perdem de vista, arribem al Collaet de la Comba (km 34.8/06:58:51/700mts). Em senc alleujat perquè les rampes m’han respectat bastant, m'hi estic acostumant i intente controlar els moviments de les cames de manera que només m'agafen al principi de les pujades. I així iniciem la baixada a Benirrama a bon ritme.

A Benirrama (km43.3/08:05:00/306mts) m’espera l'Anna amb roba seca, les rampes no em deixen canviar-me els mitjons jo sol i m'han d'ajudar, ens refresquem, bevem i mengem. Agafe els gels que em portava l'Anna i seguim. Al nostre davant el darrer ascens llarg, Pep em dóna una altra càpsula de sals (aquestes càpsules m'estan salvant!). A pesar de l'acumulació de quilòmetres pugem més ràpid del que havíem planejat (km46/08:58:30/630mts).

A la baixada a l’Atzúvia Pep comença acusar el cansament, li costa respirar i jo comence a notar que les cames es ressenten a causa de les rampes, la musculatura ha quedat molt castigada. Seguim com podem fins que arribem a la part més plana abans d’arribar a l’Atzúvia i  caminem una mica. Hem anat molt ràpids en aquest tram i l'Anna arriba justa al punt d'avituallament (km53.6/10:23:43/100mts), no necessite canviar-me i seguim. Sabem que Paco està bé i té la intenció d'acabar la cursa.

Ens quedem 10 quilòmetres i tres pujades per acabar. Ens sentim optimistes però a la primera pujada després de l'Atzúvia comencem a patir més del que esperàvem, la pujada es fa per un barranc, el sol ens pega per l'esquena i sentim que cada passa és un repte, torna a fer xafogor i les nostres forces comencen a minvar, acabem la pujada (km55/10:53:19/275mts) però quedem una mica tocats. Les rampes cada cop són més fortes i Pep té dificultats per respirar, així que decidim seguir tranquils.

Ens trobem a 7 quilòmetres de l'arribada i estem tocats físicament, així que toca "tirar de cap", ens donem conversa i ens animem un a l'altre, treballem en equip, visualitzem la meta, fem broma i decidim seguir amb calma, ho tenim a prop i ho sabem. Arribem als peus de l’última pujada que ascendeix fins al Castell de Forna (km62/12:23:00/215mts), és el darrer esforç, hi hem de posar totes les forces que ens queden i estem disposats a donar-ho tot. Coronem i l'emoció ens pot, ja no estem cansats, no fa mal res, baixem eufòrics i entrem a Forna. El públic ens anima, just en la darrera recta estan l'Anna i la Carol, estic ansiós per creuar la meta, Pep s'atura per saludar a la Carol i l'espere. Junts ens dirigim a la meta i la creuem (km63/12:29:08/150mts). Per més que ho intente no trobaré mai la manera d'expressar totes les sensacions que m'envaeixen en aquest moment. No tinc dolor, sols alegria, felicitat. Pep i jo ens abracem, ho hem aconseguit! Som finishers a la Botamarges, hem complit el nostre somni. Estic en un núvol del que no vull baixar. Aproximadament 40 minuts més tard arriba Paco, ja estem tots, ara sí que podem dir que avui hem escrit la nostra història en aquesta cursa.

Pense en tota la gent que m'heu animat durant aquestes catorze setmanes, us dedique aquesta petita gran victòria, us estic molt agraït. Gràcies també a l'Anna pels ànims i per la paciència que ha tingut i que haurà de tenir. En els moments durs he pensat en tots vosaltres i m'heu donat forces per seguir endavant. I sobretot gràcies a Pep, un gran company de viatge.

MOLTES GRÀCIES!!!!

I Cursa i Marxa de muntanya Ocaive, Pedreguer

El passat 3 de Febrer el poble de Pedreguer va assistir a la primera edició de la Cursa i Marxa de muntanya Ocaive. La cursa conta amb una distancia de 21km i 1.050m de desnivell positiu (D+) i la marxa de 15km i 700m de D+.

La cursa amb 21 km i 1.050m de D+ , surt de la plaça del poble i després d'una passejada de 2km per dintre del poble s'enfila per la muntanya pel calvari, una vegada passada la capella agafa la senda que ens endinsarà a la muntanya per corriols bastant tècnics i de grans desnivells fins arribar de nou al poble en el km 20, on tindrem una llarga recta fins arribar a la plaça del poble, on enfilarem l'ultima rampa de 100m per passar l'arc d'arribada.

Conclusió

Cursa molt maca, molt ben organitzada i amb bastants trams tècnics que la fan força distreta i divertida, amb una borsa d'arribada molt abundant i a molt bon preu (15€).

Les Voladores (tardor-hivern)

Son tot un clàssic de la temporada tardor-hivern, imprescindibles per fer la recuperació dels entrenaments i competicions.

Gràcies al seu amortiment, calidesa i la suavitat que dóna "l'upper", son ideals per fer maratons de pel·lícules de més de 5 hores (llàstima que el Tour de França siga al juliol, perquè serien ideals per seguir les etapes, sobretot les de alta muntanya). La sola té un bon "grip"que s'agafa al terreny acabat de fregar sense gaires problemes, això permet poder fer els treballs de la llar a la perfecció. El seu pes amb la talla 47, tot i els reforços que té, és de 300 gr. fet que propicia que les sortides a l'escala o al pati siguen més agradables (depenent de la temperatura recomane portar uns mitjons apropiats.). A més, aquestes voladores s'adapten a qualsevol tipus de petjada, sigues neutre, pronador o supinador, sentiràs sempre comoditat al calçar-te-les. La durabilitat d'aquestes sabatilles és sorprenent, de normal pot aguantar de 3 a 4 temporades (5 estirant molt).

Conclusions:

Voladores ideals per recuperacions d'esforços, estar per casa i sortides esporàdiques a l'exterior. Apropiades per usuaris de tota classe de pes i petjada.

VALORACIÓ

Amortiment:	7
Estabilitat:	8
Duració:	10
Flexibilitat:	10
Adherència:	8
Impermeabilitat:	6
Transpirabilitat:	6
Pes:	8
Preu:	10
Mitjana de valoració:	8,11

Buscant la motivació

De vegades necessitem buscar alguna cosa que ens inspire i ens motive, una frase, una imatge, una cançó, etc. En aquest cas vos deixe aquest vídeo que reflexa a la perfecció la mentalitat del runner.

Cursa Bombers 2013

Avui analitzaré la Cursa Bombers del passat diumenge. Bombers és una cursa que amb el pas dels anys ha anat en augment de participació (tot i ser de les més cares de tot Catalunya i part de la península), jo la primera vegada que la vaig córrer (2011) eren, si no recorde malament, 20.000 inscrits, el 2012 ja superaven els 20.000 i se situaven en 24.000 i aquest any ja han arribat als 27.000. Des del meu punt de vista, la cursa té una organització excel·lent amb un circuit molt ràpid (sempre que no cremes els cartutxos en el pas per el Paral·lel, km 1,5 - km 3), amb 2 avituallaments en cursa (km 4 i km 8) i un per abans de començar, un ambient espectacular i una samarreta que fa goig, però (havia de tenir un però, no hi ha res perfecte) l'organització està fracassant i no sé fins a quin punt en són conscients, la raó d'aquest fracàs és la continua massificació de participants i que està enverinant la cursa i matant-la poc a poc. Aquest augment de participants fa que la cursa perda qualitat ja que molts corredors que volen fer marca (aprofitant el circuit favorable) és veuen sorpresos pels taps humans que hi ha a la sortida i a cada revolt, arribant en alguns casos a haver de parar per poder fer el gir a l’altre carrer i perdent d'aquesta manera molt de temps. I això fa augmentar la frustració de corredors que han estat preparant la cursa a consciència.

A mi sempre m’han dit que les coses si són en la seva justa mida sempre son bones i si abuses ho acabes pagant (de vegades pagant molt car), per això crec que l’organització hauria de replantejar els seus objectius i si volen o no mantenir la qualitat de la cursa. En cas contrari corren el perill que cada vegada vagen menys corredors de qualitat (i per qualitat entenem els corredors que entrenen de manera més o menys constant i que participen a les curses amb l'objectiu d'autosuperar-se) i més corredors dels que el que pretenen és sortir a les fotos i tenir una samarreta més al seu calaix.

Que no s'entenga malament, crec que tots els corredors han de tenir els seu espai i les seves curses, no obstant, l'atletisme és un esport en creixement i per això hauríem de vigilar amb les curses que corren el perill de, per massa massificades, perdre la seva essència.

Inaugurant

Hola,

Em dic Àngel i en aquest blog que he creat vaig a explicar els reptes (personals), curses (de muntanya i asfalt), viatges, test de material esportiu i moltes coses més.

Fins aviat.