I have a dream
Fa uns 50 anys Martin Luter King va dir "I have a dream" i va consagrar la
seva vida al seu somni. Els somnis són de cadascú, tots n'hem de tenir, com més
millor, i hem de lluitar fins a aconseguir-los. Jo fa uns anys també vaig
pensar que tenia un somni, un dia faria la Botamarges, algun dia seria finisher en una ultra trail. Sabia que no
seria fàcil, una cursa de tants quilòmetres per la muntanya requereix molta
preparació i tenir la sort que el dia de la cursa els elements estiguen del
nostre favor.
I fa catorze setmanes vaig començar un viatge que va acabar
el passat 5 d'octubre a les sis i mitja de la vesprada a Forna. Durant totes
aquestes setmanes d'entrenament tot ha anat bastant rodat, sense lesions, ni
molèsties, gaudint de cada entrenament i sentint-me ben acompanyat pels amics
del facebook i dels Corredors.cat,
que m'heu animat dia a dia, sessió a sessió, pacients, això són amics.
Molts entrenaments i molts quilòmetres que em varen portar a
la setmana de la cursa amb unes prediccions del temps que no aclarien res...
plouria? baixarien les temperatures? núvol? sol? I va arribar el dijous 3, vaig
posar roba abrigada, fresca, l'impermeable, el frontal, el fore, la gorra, les ulleres de sol, els compressors, la camel bag, mitjons de tota mena,
pantalons i malles, les bambes... a la maleta i ens en varem anar al poble.
Divendres 4, el dia abans de cursa, dia de nervis, de calma
tensa, d'espera. Sense saber què seria millor si descansar o eixir a rodar... I
sobretot, dia d'anar a pel dorsal. En arribar a Forna vaig sentir que aquell
era un lloc carregat d'històries on jo escriuria també una part de la meva
història, un lloc que quedaria per sempre lligat a mi.
I per fi, les quatre de la matinada de l'esperat 5 d'octubre
de 2013 i el meu despertador sonant. Tot i que m'ha costat agafar la son, em
senc descansat, tranquil, calmat però emocionat. Esmorzant comencen a venir els
dimonis: em faltarien un parell de setmanes d'entrenament, hauria d'haver rodat
ahir, farà calor... Però lluite contra aquests dimonis, no, he entrenat bé i
estic preparat per encarar aquest repte. Agafe el cotxe i me'n vaig cap a
Forna, estic content perquè la Botamarges m'ha fet retrobar-me amb un vell
amic, Pep, ell i el seu germà Paco seran avui els meus companys de viatge.
Soltem els nervis, xarrem i riem, amb l'emoció quasi ni
m'adone que l'Anna i la seva mare també han matinat per venir a animar-me, no
em puc ni creure que estiguen ací. I açò va de bo, l'spiker ens demana que ens reunim al punt d'eixida, som més de 500
corredors i ens esperen 63 km i 3.000 m de desnivell positiu. Són les sis del matí i sona el tret de
sortida, els primers ixen disparats i la resta els seguim, cadascú al seu
ritme.
Encara és nit fosca i els corredors formem un riu de llums,
estic content de pensar que jo sóc una d'aquestes llums. Fa calor i molta
humitat (22ºC i 98%) i els 10 primers quilòmetres ens ixen lents a causa del
gran tap de corredors que es forma a la
baixada cap a Villalonga (km 11.5/02:00:00/100mts). Per sort la densitat de
corredors va diluint-se i arribem a l'avituallament de la Via Verda del Serpis
(km19/02:50:00/175mts). La cursa en aquest tram és fa molt dura, la calor i la
forta humitat ens pesen a cada passa i Paco s'ha despenjat del grup buscant
un ritme que li resultara més còmode. L'esperem però no arriba, uns corredors
que l'han avançat ens diuen que està bé i Pep i jo decidim seguir pujant poc a
poc per a que puga enllaçar amb nosaltres.
La pujada a la Safor és fa més dura encara, a la meitat
trobem l'avituallament de la Casa Tarzán (km 21.5/03:33:41/550mts) i tornem a
esperar a Paco uns minuts. No arriba i decidim seguir l'ascens a la Safor,
queden els dos darrers quilòmetres de pujada, els més durs, i no volem que les
cames es refreden. A un quilòmetre del cim senc la primera rampa a les cames,
estire una mica i seguim, però les rampes se succeeixen fins que arribem dalt
(km 23/04:18:44/955mts), estire els músculs una mica més per preparar la
baixada. Pep m'ofereix una càpsula de sals que em va molt bé combatre les
rampes.
Comencem a baixar a bon ritme, les rampes semblen
controlades i arribem al primer avituallament sòlid a la Font dels Oblits
(km25.8/04:53:22/575mts). Menge fruita, un croissant de xocolata i dos sandvitx
de pernil dolç, hem fet un gran esforç i em cal recuperar forces. El temps
comença a canviar, ja no fa tanta xafogor i decidim seguir la baixada més
tranquils per esperar a Paco. Arribem a l'avituallament de l'Orxa
(km29/05:47:14/300mts) on Paco ens enganxa, té molèsties a les plantes dels
peus però ens comenta que pot continuar i que seguim al nostre ritme. Comencem
la següent pujada amb Paco, però poc a poc va quedant-se enrere fins que el
perdem de vista, arribem al Collaet de la Comba (km 34.8/06:58:51/700mts). Em
senc alleujat perquè les rampes m’han respectat bastant, m'hi estic acostumant
i intente controlar els moviments de les cames de manera que només m'agafen al principi
de les pujades. I així iniciem la baixada a Benirrama a bon ritme.
A Benirrama (km43.3/08:05:00/306mts) m’espera l'Anna amb
roba seca, les rampes no em deixen canviar-me els mitjons jo sol i m'han
d'ajudar, ens refresquem, bevem i mengem. Agafe els gels que em portava l'Anna
i seguim. Al nostre davant el darrer ascens llarg, Pep em dóna una altra
càpsula de sals (aquestes càpsules m'estan salvant!). A pesar de l'acumulació
de quilòmetres pugem més ràpid del que havíem planejat (km46/08:58:30/630mts).
A la baixada a l’Atzúvia Pep comença acusar el cansament, li
costa respirar i jo comence a notar que les cames es ressenten a causa de les
rampes, la musculatura ha quedat molt castigada. Seguim com podem fins que
arribem a la part més plana abans d’arribar a l’Atzúvia i caminem una mica. Hem anat molt ràpids en
aquest tram i l'Anna arriba justa al punt d'avituallament
(km53.6/10:23:43/100mts), no necessite canviar-me i seguim. Sabem que Paco està
bé i té la intenció d'acabar la cursa.
Ens quedem 10 quilòmetres i tres pujades per acabar. Ens
sentim optimistes però a la primera pujada després de l'Atzúvia comencem a
patir més del que esperàvem, la pujada es fa per un barranc, el sol ens pega
per l'esquena i sentim que cada passa és un repte, torna a fer xafogor i les
nostres forces comencen a minvar, acabem la pujada (km55/10:53:19/275mts) però
quedem una mica tocats. Les rampes cada cop són més fortes i Pep té dificultats
per respirar, així que decidim seguir tranquils.
Ens trobem a 7 quilòmetres de l'arribada i estem tocats
físicament, així que toca "tirar de cap", ens donem conversa i ens
animem un a l'altre, treballem en equip, visualitzem la meta, fem broma i
decidim seguir amb calma, ho tenim a prop i ho sabem. Arribem als peus de
l’última pujada que ascendeix fins al Castell de Forna (km62/12:23:00/215mts),
és el darrer esforç, hi hem de posar totes les forces que ens queden i estem
disposats a donar-ho tot. Coronem i l'emoció ens pot, ja no estem cansats, no
fa mal res, baixem eufòrics i entrem a Forna. El públic ens anima, just en la
darrera recta estan l'Anna i la Carol, estic ansiós per creuar la meta, Pep
s'atura per saludar a la Carol i l'espere. Junts ens dirigim a la meta i la
creuem (km63/12:29:08/150mts). Per més que ho intente no trobaré mai la manera
d'expressar totes les sensacions que m'envaeixen en aquest moment. No tinc
dolor, sols alegria, felicitat. Pep i jo ens abracem, ho hem aconseguit! Som finishers a la Botamarges, hem complit
el nostre somni. Estic en un núvol del que no vull baixar. Aproximadament 40
minuts més tard arriba Paco, ja estem tots, ara sí que podem dir que avui hem
escrit la nostra història en aquesta cursa.
Pense en tota la gent que m'heu animat durant aquestes
catorze setmanes, us dedique aquesta petita gran victòria, us estic molt
agraït. Gràcies també a l'Anna pels ànims i per la paciència que ha tingut i
que haurà de tenir. En els moments durs he pensat en tots vosaltres i m'heu
donat forces per seguir endavant. I sobretot gràcies a Pep, un gran company de
viatge.
MOLTES GRÀCIES!!!!
